LA MIRADA INTERPUESTA 2001-2026.
Mira com miren.
Després de 25 anys em continue preguntant com pinten el mateix quadre, i alhora, quatre mans, dos caps, dos cors, dues sensibilitats, dos mons. És igual. El que importa és el resultat, la màgia. El que importa és no claudicar perquè la rutina siga transformadora, un viatge sempre viu que salta al llenç, el cartó, la tela, o el paper. Ernesto Herrero i Rafa Cebrián posen al servei de l'equip Herrero&Cebrián les seues individualitats per a alimentar a la dolça bèstia de la mirada creadora. I el resultat sorprén i emociona. A ells també. I es nota. Quan em pose davant una de les seues obres m'envaeix la sensació que més enllà del que observe, hi ha alguna cosa més. Veig unes mans tirant cervesa, unes mans religioses, unes mans tatuant, dibuixant, brindant, pintant, unes mans, potser, llistes per a disparar o que han disparat ja... –bellíssima sèrie la de les mans–, és veritat, veig això, però en les imatges d'eixes accions d'aparença quotidiana, casual, quasi sent l'espetec d'una detonació simbòlica. No parle de missatges, seria l'últim que esperara d'Herrero i Cebrián, no parle de l'art com a instrument moral, d'un simbolisme latent. No, no és això. El que fa aquest equip amb la imatge ni aparenta ni vol ser profund, però tinc clar que tampoc és frívol: té la inesperada riquesa i la infinita complexitat del superficial.
Una habitació de segle en l'art, i en l'amor, i en la política, i en la música i en la moda, dona molt joc. Herrero&Cebrián, un equip viu, curiós, que treballa a impuls d'idees, ens ofereix una obra meditada. Ells ho saben, nosaltres ho podem veure. Ara no miren al món a través dels ulls aliens com feien en aquella magnífica i potentíssima sèrie en blanc i negre basada en l'imaginari dels mitjans de comunicació, una mirada sobre altres mirades, ara aquest equip contínua oferint mirades, però ja no són un pont, és com si hagueren descobert que sense elles no hi ha món. Són menys evidents els intermediaris, està més present la seua pròpia visió, una mirada a la qual va arribar el color però en la qual continua sent protagonista la pròpia pintura.
La mirada interpuesta és un viatge circular exposat en sis estades, un viatge infinitat, i per tant, qualsevol sala podria ser l'inici o el final. El món d'aquest equip d'artistes és tan personal i recognoscible que això d'ara dialoga amb això d'abans, i això d'abans anunciava això d'ara. Sempre va haver-hi atreviment, àcides gotetes d'humor i provocació i una gran tendresa en la seua ironia. Amb tot això ens ofereixen una pintura culta plena de picades d'ullet, referències, enriquidores reflexions... Encara que també podria ser que Herrero&Cebrián senzillament –i ni més ni menys– es posen a pintar divertint-se com a xiquets que es prenen de debò això de crear mons, reals o inventats, com una crònica visual de la mesquinesa, de l'estupidesa, de la tendresa o de la grandesa humana. I així, sense pretendre-ho. Finalment…
S'adonen que Herrero&Cebrián no emmarca l'obra i que aquesta tendeix a saltar més enllà dels límits del pintat? Doncs això.
Cipriano Torres
Escriptor
Horari de visites: de dilluns a dissabte de 10 a 14 h i de 17 a 21 h
Data: 17 d'abril a 11 de juliol de 2026
Lloc: Sala La Nova del Castell d'Alaquàs
